Vint-i-cinc pessetes un crèdit…quins temps…

A mitjans dels anys vuitanta, a molts bars ja tenien una màquina d’Arcade. Mentres els pares feien un cafè o esmorzaven, els nens i nenes podíem fer una partideta en aquestes màquines. Havies de ser un expert perquè sinó amb 25ptes no tenies suficient per passar una bona estona. Eren jocs, pensats per auto-superar-se cada cop que hi jugaves, o sigui quan més pagaves, més jugaves i quan més jugaves més lluny i més estona podies viciar-te.

 

La primera que vaig provar, era el Galaxian de Namco…era impossible, em desesperava, l’odiava a mort. També potser perquè era molt petit i no tenia gaires reflexes…

Després va ser el Ghost’n’Goblins, m’encantava l’estètica i els moviments però era molt difícil. Bé encara ho és, ja que ho he provat fa poc emulant-lo al PC i és impossible….

La que segurament em vaig deixar més monedes, va ser amb el joc Final Fight. Després de més de dues dècades he aconseguit passar-me’l sencer. Per a mi, una autèntica joia.

Amb el temps els meus reflexes havien millorat, tenia una gran habilitat i podia jugar al Pang més de quinze pantalles només amb un crèdit.

Per sort alguns afortunats com jo, que teníem a l’avast un Spectrum, un Atari dels cosins i un Comodore del veí. Podies jugar als clàssics com Pacman, Asteroids, Comando, Kung Fu i d’altres gratis. Però llavors va sortir el Street Fighter II…la Supernintendo i la Megadrive estaven a punt de sortir al mercat i ningú en tenia cap així que a gastar tocava.

Amb la moda de les videoconsoles a casa, les màquines d’Arcade anaven desapareixent poc a poc dels bars. A els amos ja no els hi sortia tant rentable i preferien posar una taula en el seu lloc, per fer més caixa.

Però encara hi trobaves tot de joves als salons recreatius, ja que tenien videojocs de NeoGeo o exclusius només per aquestes màquines. Màquines amb forma de nau, moto o de cotxe, o sigui tot allò que no hi cap en un menjador.

Allà als any noranta, a només cent metres de casa meva, tenia accés a quatre sales d’aquestes, sabíem que la febre dels videojocs no moriria mai, el que no sabíem es que amb els anys canviarien tant.




El millor d’aquells salons recreatius era que quan et cansaves dels videojocs, que díficilment passava…sempre podies jugar a un futbolí o un airhockey.

El pitjor era que els pares et pillessin, ja que eren llocs que tenien mala fama on sovint hi freqüentaven “campaneros”.


 

Continuarà…